Tot s'ha de reconéixer: una cosa que està ben fet i és immillorable no es pot suplir. Per això, prenem aquesta premissa i ens emparem amb el treball que van fer dos crítics literaris excepcionals com Maria Josep Juan i Josep Vicent Martínez per citar el bo i millor que han consagrat literàriament en la introducció de Paranys (Toni Cucarella, 2014) publicada a l'editorial 3i4.
Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts, diuen els dos crítics, «és una novel·la estructurada en tres blocs: el primer, «Els morts i els vius», narrat en primera persona pel personatge principal, Joan, un xiquet de nou anys; el segon, «Quina lenta agonia», amb un narrador omniscient que explica les vides d'alguns dels personatges que hi apareixen, i el tercer, «l'ahuixador de mosques», narrat per Vicent, un personatge secundari que ofereix moltes reflexions. Apunta el professor Vicent Alonso que aquesta construcció fragmentària serveix per diversificar els punts de vista i per donar més complexitat al món que es retrata, per la qual cosa el lector s'ha d'encarar amb un exercici de lectura intel·ligent i seductora. Segons el crític Pere Calonge, «La peça fonamental de la novel·la la trobem en una narrativa amb un domini del llenguatge i del tempo realment admirable».
Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts, diuen els dos crítics, «és una novel·la estructurada en tres blocs: el primer, «Els morts i els vius», narrat en primera persona pel personatge principal, Joan, un xiquet de nou anys; el segon, «Quina lenta agonia», amb un narrador omniscient que explica les vides d'alguns dels personatges que hi apareixen, i el tercer, «l'ahuixador de mosques», narrat per Vicent, un personatge secundari que ofereix moltes reflexions. Apunta el professor Vicent Alonso que aquesta construcció fragmentària serveix per diversificar els punts de vista i per donar més complexitat al món que es retrata, per la qual cosa el lector s'ha d'encarar amb un exercici de lectura intel·ligent i seductora. Segons el crític Pere Calonge, «La peça fonamental de la novel·la la trobem en una narrativa amb un domini del llenguatge i del tempo realment admirable».
L'acció transcorre en els anys seixanta al barri pobre de les Eretes, als afores de Xàtiva. Les Eretes és una metàfora perfecta de la desaparació d'un món passat i decadent davant l'avanç implacable de la forma de vida moderna i del progrés que representa la vida de la ciutat. Aquest exercici de recuperació d'un món i de la memòria pròpia del barri de les Eretes té molt a veure, segons Vicent Alonso, amb la Mequinensa de Jesús Moncada, dibuixada en les novel·les i relats d'aquest autor, i amb els quals hi ha altres elements de coincidència, com ara el republicanisme, la submissió als poderosos, la pobresa, l'assumpció de la pròpia desgràcia, la superstició i la convicció profunda del poder inevitable del destí.
Per contar la vida d'aquell món antic mitificat, Cucarella crea un conjunt ampli de personatges que mantenen una relació ben estreta entre ells, sobretot entre els avis i els néts, també entre els vius i els morts. És en la relació amb les persones majors on trobem una de les característiques més destacades de la novel·la, el llenguatge, creat a partir de la reconstrucció del parlar popular i col·loquial. Aquest aspecte, que sempre ha destacat en la narrativa de Cucarella, adquireix ara una dimensió més gran.
El llenguatge és la base del procés de transmissió oral d'avis a néts d'aquell món mític de què parlàvem, d'aquella narrativa popular de tradició oral, de les llegendes i les rondalles meravelloses, d'un món màgic i fantàstic que es resisteix a desaparéixer, com també ho fa el barri de les Eretes, amb el símbol dels ametlers, arbres que, malgrat el seu abandonament, continuen florint, tossudament, cada primavera».
Juan, Maria Josep; Martínez, Josep V. (2014) «Trajectòria literària de Toni Cucarella», dins Paranys, 19-20.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada