(Parròquia
de Sant Joan, Raval)
8a parada:
Parròquia de Sant Joan (Raval)
«No amainava l’oratge amenaçador quan va
arribar el rector a la parròquia
de Sant Joan, mossèn Severí, amb els dos escolans per oficiar la missa.
Els hòmens s’havien abillat de mudar i les dones lluïen vestits llargs i
mantellines negres que els cobrien els cabells. Les úniques absènsies foren les
de Tònia la Republicana i el seu marit ressuscitat.
La missa es desenvolupava sense incidències,
amenaçada, però, pels retrunys i les fogonades de tempesta imminent. Quan
mossèn Severí va elevar el calze, de colp i volta l’amenaça es va consumar: una
grapallada de gotes va arruixar els congregats i tots elevaren els esguards
atermorits cap al cel insolent i intimidador. No hi va haver temps ni treva per
a un altre gest: el ruixat es va desfermar tot d’una. Tothom va fugir en
desbandada, buscant aixopluc dins les cases, abandonant sant Roc i el seu gos a
a inclemència de la tronada. No van patir encara prou daltabaix amb
l’aiguarrada, perquè a l’uníson d’una descàrrega de trons i llamps més
turbulents es va abatre una virulenta pedregada i una rufagada furient. En el
moment en què van veure caure pedres com ous de guatla, els hòmens s’afanyaren
a tancar portes i finestres i les dones s’agemoliren per resar, perquè si allò
no era la fi del món si més no el presagiava. »
[...]
«Semblava que haguera nevat: el carrer i
els bancals d’ametlers perduts van aparèixer tots blancs per l’abundosa
pedregada. Les cadieres havien estat tombades i escampades, com combatents
abatuts al camp de batalla; l’altar havia quedat devastat; les plantes,
arrassades. El cadafal des d’on cimbejava la imatge de sant Roc s’havia
ensorrat. La talla del sant s’havia partit en caure, trencada a l’alçària de
mig cos, i la fúria de les pedres n’havia picat els colors com si l’hagueren
metrallat.
La maltempsada va amainar ràpidament.
Malgrat que es va fer de nit amb la nuvolada grisa i compacta, ja no va caure
una sola gota més, ni líquida ni sòlida. Fins i tot, ja de matinada, va
escampar. Però quan el firmament va tornar a mostrar-se ras com un ull de peix,
el veïnat ja havia arreplegat les restes de la devastació. La talla esberlada
de sant Roc va ser llançada sense gens de respecte enmig del bancal d’ametlers
perduts; allà va sobreviure uns dies, sotmesa a cudolades impietoses de la
xicalla, que rememoraven així l’atroç tamborinada que va derrocar el sant.
A les Eretes aquella desgràcia va ser
interpretada per alguns com un senyal diví que desestimava la tria de sant Roc
com a patró del barri. »
(Cucarella, T; Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts; Tres
i Quatre: pàgines 282-284)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada