8. Parròquia de Sant Joan (Raval)



(Parròquia de Sant Joan, Raval)


8a parada: Parròquia de Sant Joan (Raval)

«No amainava l’oratge amenaçador quan va arribar el rector a la parròquia de Sant Joan, mossèn Severí, amb els dos escolans per oficiar la missa. Els hòmens s’havien abillat de mudar i les dones lluïen vestits llargs i mantellines negres que els cobrien els cabells. Les úniques absènsies foren les de Tònia la Republicana i el seu marit ressuscitat.

La missa es desenvolupava sense incidències, amenaçada, però, pels retrunys i les fogonades de tempesta imminent. Quan mossèn Severí va elevar el calze, de colp i volta l’amenaça es va consumar: una grapallada de gotes va arruixar els congregats i tots elevaren els esguards atermorits cap al cel insolent i intimidador. No hi va haver temps ni treva per a un altre gest: el ruixat es va desfermar tot d’una. Tothom va fugir en desbandada, buscant aixopluc dins les cases, abandonant sant Roc i el seu gos a a inclemència de la tronada. No van patir encara prou daltabaix amb l’aiguarrada, perquè a l’uníson d’una descàrrega de trons i llamps més turbulents es va abatre una virulenta pedregada i una rufagada furient. En el moment en què van veure caure pedres com ous de guatla, els hòmens s’afanyaren a tancar portes i finestres i les dones s’agemoliren per resar, perquè si allò no era la fi del món si més no el presagiava. »
[...]

«Semblava que haguera nevat: el carrer i els bancals d’ametlers perduts van aparèixer tots blancs per l’abundosa pedregada. Les cadieres havien estat tombades i escampades, com combatents abatuts al camp de batalla; l’altar havia quedat devastat; les plantes, arrassades. El cadafal des d’on cimbejava la imatge de sant Roc s’havia ensorrat. La talla del sant s’havia partit en caure, trencada a l’alçària de mig cos, i la fúria de les pedres n’havia picat els colors com si l’hagueren metrallat.

La maltempsada va amainar ràpidament. Malgrat que es va fer de nit amb la nuvolada grisa i compacta, ja no va caure una sola gota més, ni líquida ni sòlida. Fins i tot, ja de matinada, va escampar. Però quan el firmament va tornar a mostrar-se ras com un ull de peix, el veïnat ja havia arreplegat les restes de la devastació. La talla esberlada de sant Roc va ser llançada sense gens de respecte enmig del bancal d’ametlers perduts; allà va sobreviure uns dies, sotmesa a cudolades impietoses de la xicalla, que rememoraven així l’atroç tamborinada que va derrocar el sant.

A les Eretes aquella desgràcia va ser interpretada per alguns com un senyal diví que desestimava la tria de sant Roc com a patró del barri. »

(Cucarella, T; Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts; Tres i Quatre: pàgines 282-284)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada