(Placeta de la Font)
7a parada:
Encreuament Eretes-Raval - Placeta de la font
«La nostra família i la de Gaspar l’arrier eren les més
antigues que encara habitaven les Eretes. De fet, la majoria dels qui hi havien
viscut i els qui encara hi vivien s’estaven de pas, provisionalment.
S’estimaven més la ciutat, fins i tot el barri del Raval, davall nostre, del qual ens
separaven, baldament, pocs bancals, la majoria dels quals incultivats. Ens
pensàvem que devien ser propietat de gent rica, perquè el llaurador pobre no
abandona la terra si no és que li falten les forces per a treballar-la; aquells
camps sentenciats a la ruïna potser aleshores ja tenien assignat un futur
planificat urbanísticament. Un destí, però, que no es va complir tan aviat com
prevéiem, i durant uns anys, mentre els arbres agonitzaven per descurança, la terra de frontera entre les
Eretes i el Raval va continuar sent domini del juliverd bord, la brossa
gitana, la julivarda i el fenàs, puix que sense un tenaç llaurador que les
arrabassara s’hi ensenyoriren com un fèrtil exèrcit d’herbes de conquesta. »
(Cucarella, T; Quina lenta agonia, la dels
ametlers perduts; Tres i Quatre: pàgina 12)
«―Per fi han aclarit qui furtava les
pilotes de l’olla de cals Bellver. Saps quins Bellver dic? Els de la placeta de la font... Ho
estaven escudellant les dones al llavador del Raval. Fa tres dissabtes seguits que les pilotes
desapareixien del plat quan estaven a punt de posar-les al perol, i sempre que
això passava havien vist rodar pel corral un gat negre que no era conegut,
aixina és que estava tota la contornada escamnada a base de bo. Ahir dissabte,
el matit de la Bellvera va estar a la guaita, i quan va filar el gat negre
bambant per casa li va aviar un puntelló que el va estampar contra la paret, i
este matí, la tia Hermínia la Negra, que diuen que fa esperitisme i és mig
bruixa, o sencera del tot, anava tota coixanga i amb el braç en un cabestre.
Diuen que les haurà avorrides, les pilotes de carn, per a tota sa vida, o
almenys per una bona temporada...»
(Cucarella, T; Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts; Tres
i Quatre: pàgina 39)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada