7. La frontera entre les Eretes i el Raval


(Placeta de la Font)



7a parada: Encreuament Eretes-Raval - Placeta de la font

«La nostra família i la de Gaspar l’arrier eren les més antigues que encara habitaven les Eretes. De fet, la majoria dels qui hi havien viscut i els qui encara hi vivien s’estaven de pas, provisionalment. S’estimaven més la ciutat, fins i tot el barri del Raval, davall nostre, del qual ens separaven, baldament, pocs bancals, la majoria dels quals incultivats. Ens pensàvem que devien ser propietat de gent rica, perquè el llaurador pobre no abandona la terra si no és que li falten les forces per a treballar-la; aquells camps sentenciats a la ruïna potser aleshores ja tenien assignat un futur planificat urbanísticament. Un destí, però, que no es va complir tan aviat com prevéiem, i durant uns anys, mentre els arbres agonitzaven per descurança, la terra de frontera entre les Eretes i el Raval va continuar sent domini del juliverd bord, la brossa gitana, la julivarda i el fenàs, puix que sense un tenaç llaurador que les arrabassara s’hi ensenyoriren com un fèrtil exèrcit d’herbes de conquesta. » 

(Cucarella, T; Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts; Tres i Quatre: pàgina 12)

«―Per fi han aclarit qui furtava les pilotes de l’olla de cals Bellver. Saps quins Bellver dic? Els de la placeta de la font... Ho estaven escudellant les dones al llavador del Raval. Fa tres dissabtes seguits que les pilotes desapareixien del plat quan estaven a punt de posar-les al perol, i sempre que això passava havien vist rodar pel corral un gat negre que no era conegut, aixina és que estava tota la contornada escamnada a base de bo. Ahir dissabte, el matit de la Bellvera va estar a la guaita, i quan va filar el gat negre bambant per casa li va aviar un puntelló que el va estampar contra la paret, i este matí, la tia Hermínia la Negra, que diuen que fa esperitisme i és mig bruixa, o sencera del tot, anava tota coixanga i amb el braç en un cabestre. Diuen que les haurà avorrides, les pilotes de carn, per a tota sa vida, o almenys per una bona temporada...» 

(Cucarella, T; Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts; Tres i Quatre: pàgina 39)

Cap comentari:

Publica un comentari