(Vista panoràmica de les Eretes)
(Plaça de bous i serra
de Vernissa; encreuament dels carrers Forn de Vidre i Dr. Sumsi)
1a parada (Carrer Forn de Vidre –C/ Dr. Sumsi)
«Evocar no
és, com afirmen alguns, reviure el passat per rescatar-lo, sinó donar-li,
finalment, sepultura: descriure’l per darrera vegada abans de colgar-lo sota la
pols definitiva... Així doncs, camine per un barri que amb prou faenes reconec,
per més que hi vaig nàixer i hi vaig viure fins ben entrada l’adolescència. Sé
que és aquell barri natal perquè la cobdícia constructora no pot amuntegar més
cases pel pendent rocallós, serra amunt, i encara és possible de resseguir-hi
amb la mirada l’antiga senda
del Portet, les penyes esgallades pel terratrèmol del 1748, l’escarpat imponent de la
Creueta, al punt més elevat del qual es dreça encara la creu que li dóna
nom.
Per aquest
barri residencial d’ara, de cases unifamiliars i edificis de poca alçària,
endreçat i redundant, hi havia hagut, en els anys de la meua infantesa, les Eretes: un altre
barri, tanmateix de cases velles, rudimentàries, arrenglerades, resignadament,
a vora d’un antic caminal de terra i clots que feia aleshores a manera de
carrer, encarades a una falda escalonada de bancals perduts d’ametlers i
garrofers. Més amunt, la serra estricta: roca viva, entre els badalls de la
qual sols creix l’argelaga, la sarjolida i la pebrella: “Terra de pebrella,
caga’t en ella!”. Aquell barri de les Eretes el constituïa un únic carrer, un
pany de cases en filera, totes les quals miraven cap a la serra com una
ordenada bateria de vigilants apostats en una trinxera. Era una prolongació cap
a ponent de la ciutat, amb carrers asfaltats, cases ben pintades, teulades roges
de teula nova i bústies de ferro a la porta.»
(Cucarella, T; Quina lenta agonia, la dels
ametlers perduts; Tres i Quatre: pàgina 11)
«Les sentia discutir-se mentre dibuixava
en un full l’orografia de la serra que teníem davant nostre: el castell i les muralles
a l’esquerra, la serra de
Vernissa, l’alt de
la Creueta... Don Severo, el mestre, ens havia demanat que dibuixàrem el
nostre carrer i el paisatge del voltant. Al principi havia intentat traslladar
al paper els bancals d’ametlers, però no posseïa prou traça per a dibuixar-los
com eren en realitat, per a plasmar en un dibuix els contrastos de la seua
llarga agonia: assajava les branques secalloses, les fulles esgrogueïdes,
moribundes, però aviat m’adonava que el meu esbòs maldestre igual podia representar
un ametler que un lledoner o un ramàs de botja. Vaig esgarrar aquells fulls
fracassats i vaig provar fortuna amb el contorn de la serra Vernissa, que em
semblava més senzill de perfilar sobre el paper. »
(Cucarella, T; Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts; Tres
i Quatre: pàgines 124-125)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada