1. Entrem a les Eretes

(Vista panoràmica de les Eretes)


(Plaça de bous i serra de Vernissa; encreuament dels carrers Forn de Vidre i Dr. Sumsi)



1a parada (Carrer Forn de Vidre –C/ Dr. Sumsi)

«Evocar no és, com afirmen alguns, reviure el passat per rescatar-lo, sinó donar-li, finalment, sepultura: descriure’l per darrera vegada abans de colgar-lo sota la pols definitiva... Així doncs, camine per un barri que amb prou faenes reconec, per més que hi vaig nàixer i hi vaig viure fins ben entrada l’adolescència. Sé que és aquell barri natal perquè la cobdícia constructora no pot amuntegar més cases pel pendent rocallós, serra amunt, i encara és possible de resseguir-hi amb la mirada l’antiga senda del Portet, les penyes esgallades pel terratrèmol del 1748, l’escarpat imponent de la Creueta, al punt més elevat del qual es dreça encara la creu que li dóna nom.
Per aquest barri residencial d’ara, de cases unifamiliars i edificis de poca alçària, endreçat i redundant, hi havia hagut, en els anys de la meua infantesa, les Eretes: un altre barri, tanmateix de cases velles, rudimentàries, arrenglerades, resignadament, a vora d’un antic caminal de terra i clots que feia aleshores a manera de carrer, encarades a una falda escalonada de bancals perduts d’ametlers i garrofers. Més amunt, la serra estricta: roca viva, entre els badalls de la qual sols creix l’argelaga, la sarjolida i la pebrella: “Terra de pebrella, caga’t en ella!”. Aquell barri de les Eretes el constituïa un únic carrer, un pany de cases en filera, totes les quals miraven cap a la serra com una ordenada bateria de vigilants apostats en una trinxera. Era una prolongació cap a ponent de la ciutat, amb carrers asfaltats, cases ben pintades, teulades roges de teula nova i bústies de ferro a la porta.»

(Cucarella, T; Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts; Tres i Quatre: pàgina 11)


«Les sentia discutir-se mentre dibuixava en un full l’orografia de la serra que teníem davant nostre: el castell i les muralles a l’esquerra, la serra de Vernissa, l’alt de la Creueta... Don Severo, el mestre, ens havia demanat que dibuixàrem el nostre carrer i el paisatge del voltant. Al principi havia intentat traslladar al paper els bancals d’ametlers, però no posseïa prou traça per a dibuixar-los com eren en realitat, per a plasmar en un dibuix els contrastos de la seua llarga agonia: assajava les branques secalloses, les fulles esgrogueïdes, moribundes, però aviat m’adonava que el meu esbòs maldestre igual podia representar un ametler que un lledoner o un ramàs de botja. Vaig esgarrar aquells fulls fracassats i vaig provar fortuna amb el contorn de la serra Vernissa, que em semblava més senzill de perfilar sobre el paper. »

(Cucarella, T; Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts; Tres i Quatre: pàgines 124-125)

Cap comentari:

Publica un comentari