3. La Casa Blanca


(Inici de la senda del Portet. D’ací eixirem de nou a la partida de Vernissa o camí vell de Novetlè)



(Esquenes de la Casa Blanca; partida de Vernissa o camí vell de Novetlè)
(Granja Escola Casablanca; web http://www.naturjove.es)



«L’àvia havia preparat un ramell verd, galzeran i esparreguera, per portar-lo, com feia sovint, al lloc on deia que havien matat l’avi Bastià, a les espatles de la Casa Blanca, vora el camí vell de Novetlè. El viatge el realitzava sempre tocant al crepuscle. Era el moment en què menys poca gent hi transitava, i els qui ho feien coneixien l’àvia i sabien quin era el seu motiu. Uns ho aprovaven, la majoria si de cas ho consentien, però tots li guardaven el secret. Gairebé sempre la menuda i jo havíem d’acompanyar-la [...].

El trajecte fins a la Casa Blanca durava un quart o vint minuts. La rodava pertot un mur de pedra. A la part de darrere, entre maig i juny de l’any 1939, feia més de vint anys, hi afusellaren una setantena d’hòmens. Un de tants, l’avi Bastià. Quan l’executaren, en tenia trenta-nou. L’havien condemnat a mort els nacionals perquè havia pertangut al comité revolucionari durant la guerra. L’acusaren d’haver format part d’un escamot que va matar un propietari i el seu capatàs al pont dels Gossos, al terme de la Llosa de Ranes. L’àvia ni ho afirmava ni ho negava, però proclamava:

―Hi ha moltes maneres de matar la gent: de fam, de misèria, per no poder pagar medicaments... Els qui mataven aixina, mataven com els corcons, a poquet a poquet, a consciència i amb crueltat... Tal feren, tal van trobar... Si haugérem mort tots els qui s’ho mereixien, no hauríem perdut la guerra... [...]

Del mur on havien afusellat l’avi Bastià l’àvia va llevar el ramell marcit de la visita anterior i hi va posar el nou. Va traure’s el que ella anomenava l’escapulari –una foto de l’avi Bastià–, que el portava a la sina, i el va besar. Després, va ataüllar ràpidament a dreta i esquerra, per si rondava algú pels voltants; llavors va alçar bruscament el puny tancat enlaire i va pronunciar el seu clam oprimit:

―Visca la República!»

(Cucarella, T; Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts; Tres i Quatre: pàgines 28-30)


«A la vella presó de la plaça de l’Espanyoleto no en cabien més, de detinguts republicans. La gent comentava a cau d’orella, amb paraules que la por fimbrava, casos de palisses per norma i noms de condemnats a mort. En els mesos de maig i juny havien afusellat a muntó d’hòmens a les esquenes de l’alqueria de la Casa Blanca, al camí vell de Xàtiva a Novetlé. Entre ells Josep Maria Blanch, de Sorió, marit de la sinyo Saturnina. “I qui no tinga, que espere…”, advertien, “perquè de números d’aquesta rifa n’hi ha casa sí, casa també”. Corria la por pertot, arreu manera, “a tutiplè” que deien a les cases del puntet, tan refinades, tot celebrant la victoria. S’esgolava la por per les xiumeneres, s’esmunyia pels panys de les portes, pels badalls dels batents de les finestres… Respiràvem por, per la boca i pel nas. Paràvem taula per menjar a bocí ple platerades de por. Platerades a caramull de por. I qui no tinga, que espere. Ai, dels vençuts!, ja ho presagiava la mare. Perquè no havia arribat la pau, sinó l’hora de passar comptes. A pesar que l’evangeli dels vencedors deia que era d’obligació perdonar els enemics, no practicaren gens aquell perdó per imposició divina que predicaven, sinó la humana revenja. No mostraren, com sermonejaven els seus capellans, cap d’amor ni compassió pel proïsme, sinó l’odi més animal, més brutal, més infernal. A les darreries del mes de juliol va arribar la noticia que al cementeri de Paterna, vora València, havien afusellat l’alcalde Jovino Fernández. No van arribar els àngels portadors del perdó, no: arribaren els genets que imposaren la llei de la persecució i de l’extermini. I qui no tinga, que espere…»

(Cucarella, T; Dones d’aigua, hòmens de fang; Bromera: pàgines 50-51)

Cap comentari:

Publica un comentari