4. La Casa Roja

(cantonada final del carrer Aben Ferri, enfront del C.E.I.P Jacinto Castañeda)


«La saps tu, la història de la Mort i la vella Misèria? Mos la va explicar Benet un dia que passàvem per allà i vam dir d’anar a collir figues. Te la conte: Vivia la vella Misèria a la Casa Roja i tenia eixa figuera tan gran que hi ha a la replaça, i els xiquets d’aleshores pujaven a la figuera i se li menjaven les figues i la feien batres que res és. Una nit de trons i rellamps i aigua a cànters va tocar a la porta de la Casa Roja una dona que deia que fugia de l’aiguarrada. La Vella Misèria, pobra i tot com una rata, la va convidar a pa i figues i li va arreglar un matalaf de pallocs vora el foc. Al sandemà, la dona va dir que en realitat era la Mort i que venia a emportar-se-la. La vella Misèria li va suplicar que no se l’emportara, que pobra i tot volia viure encara uns quants anys més. I la Mort li va dir que, com l’havia acollida tan bé, li concedia tres anys més de vida. Però la vella Misèria encara li va demanar un altre favor, i era que, com els xiquets li furtaven les figues que eren el seu aliment, que encantara l’arbre de manera que qui pujara no poguera baixar si ella no ho consentia. I este desig també li’l va concedir la Mort. I mentres va viure la vella Misèria a la Casa Roja, tots els qui pujaven a la figuera per furtar-li les figues no podien baixar fins que la vella Misèria volia. En passar els tres anys convinguts, la Mort va tornar a la Casa Roja per endur-se la vella Misèria, però ella encara no tenia ganes d’anar-se’n amb la Mort i li va dir que abans d’emportar-se-la que li collira unes figues, que tenia desig de menjar-se’n unes quantes abans de morir, i la Mort, que no se’n recordava de l’encantament que li havia fet, va pujar a la figuera i no va poder baixar. Total, que la vella Misèria li va dir a la Mort que la deixava baixar només si li prometia no vindre mai per ella. I la Mort ho va acceptar. Des d’aquell dia la vella Misèria va abadonar la Casa Roja i corre pel món com si fóra l’ama... Sabent i tot que la vella Misèria ha deixat la Casa Roja, fa por pujar a la seua figuera, per si encara està encantada i mos quedem enganxats com cagarneres en un parany d’envisc...» 


(Cucarella, T; Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts; Tres i Quatre: pàgines 247-248)

Cap comentari:

Publica un comentari