9. L’antic cinema Vernissa

(L’antic cinema Vernissa, carrer Aben Ferro, 2)

9a parada: Cinema Vernissa (Raval)

«El pati del col·legi Vernissa, que feia escola només per a pàrvuls, a l’estiu el convertien en un cinema a l’aire lliure. Hi projectaven pel·lícules còmiques, de l’oest i d’aventures, totes les quals estaven moralment autoritzades per la censura eclesiàstica, puix que el pati pertanyia a la parròqua de Sant Joan del Raval. Com que passaven la mateixa pel·lícula tota la setmana, el primer dia de projecció rondàvem pels voltants, un terreny erm des que li havien arrancat els tarongers, ara esdevingut terra campa on proliferava el serret que se’ns ficava, punxonós, entre les sandàlies i s’enganxava als mitjons, a qui en portava, com si foren sangoneres. En una punta del camp hi havia un pal de la llum: un tronc ennegrit i alt. Hi grimpàvem per torns, al punt que fosquejava, tot just quan havien finalitzat les notícies del No-Do i s’encetaven els tràilers; comptàvem fins a cinquanta en cada tanda. Després que s’havia iniciat la pel·lícula, andarejàvem desficiosos per l’entrada; assetjàvem el porter provant de moure la seua commisceració i que ens hi deixara passar de franc. En ocasions, miràvem d’entabanar-lo dient-li que la nostra família era dins i ens esperava. El porter, però, ens coneixia les argúcies.

―Escampeu el poll! Uixe! Uixe! ―ens ahuixava com si fórem un mortificant estol de mosques.

Nosaltres no abandonàvem el setge tan aïnes. I val a dir que al porter li agradava de jugar a gats i ratolins. Precipitadament, abandonava la guàrdia del llindar i s’esfumava passadís endins. Llavors aprofitàvem per a intentar d’esquitllar-nos-hi. Tanmateix, a la que penetràvem en la penombra del passadís cap al pati, el porter apareixia d’improvís entre la foscor, barrant-nos el pas.

―Aixa arrere, xavals. Qui voldrà vore cine, haurà d’apoquinar l’entrada.

Reculàvem maleint la mala idea que tenia. Així i tot, no picàvem sola cap a casa. Continuàvem fent rogle davant la porta i passàvem l’estona jugant al punyet i, si portàvem cartes, a l’onzet o al burro. Quan la taquillera tancava el finestró, el porter s’ajocava en una cadira de boga; ens observava desafiador a través del fum pudent d’una rabasseta de tabac. Normalment, quan la pel·lícula ja portava mitja hora de projecció, desava la cadira, ajuntava la porta i se n’entrava cap a dins.

En una ocasió se’ns va acudir la idea d’aconseguir alguns diners recollint cartó, vidre i plom. A la plaça de la Galera un draper en comprava. Regiràrem els voltants, buscàrem pels abocadors i demanàrem andròmines per les cases. Ho guardàrem a la cova Gran fins que vam tenir un bon carregament. Després d’uns dies d’arreplega, ho transportàrem al draper amb un carretó. Tanmateix, ens va oferir ben poc de guany per tot el que havíem arreplegat: no férem benefici ni per a dues entrades senceres. Així i tot, aquella nit assetjàrem de nou l’entrada del cine Vernissa i aquell insubornable gos cerber que ens barrava l’accés. Iniciada la pel·lícula, al cap d’un quart d’hora o així, Nolo Ribes, com a cap de colla, es va atansar al porter per negociar un tracte.

―Lo que tinguem, no arriba per a dos entrades. Però com la funció ja s’ha escomençat, mos podia deixar passar als quatre per eixe preu.

El porter ens va sotjar desconfiat, la rabasseta de tabac sostinguda entre les dents esgrogueïdes. Al cap d’una estona, que va prolongar deliberadament, més per fer-nos patir que per pensar-s’ho, va demanar-nos els diners que havíem reunit. Nolo Ribes li’ls va abocar al palmell de la mà. Els va comptar separant les monedes amb el dit menut. Se les va tirar a la butxaca i amb un gest del cap ens va indicar que consentia que passàrem tots cap a dins.

La pel·lícula era de l’oest: James Stewart conduïa una caravana de colons cap a una terra d’esperança i promissió» 

(Cucarella, T; Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts; Tres i Quatre: pàgines 69-71)