(L’antic
cinema Vernissa, carrer Aben Ferro, 2)
9a parada:
Cinema Vernissa (Raval)
«El pati del col·legi Vernissa, que feia
escola només per a pàrvuls, a l’estiu el convertien en un cinema a l’aire
lliure. Hi projectaven pel·lícules còmiques, de l’oest i d’aventures, totes les
quals estaven moralment autoritzades per la censura eclesiàstica, puix que el
pati pertanyia a la parròqua de Sant Joan del Raval. Com que passaven la
mateixa pel·lícula tota la setmana, el primer dia de projecció rondàvem pels
voltants, un terreny erm des que li havien arrancat els tarongers, ara
esdevingut terra campa on proliferava el serret que se’ns ficava, punxonós,
entre les sandàlies i s’enganxava als mitjons, a qui en portava, com si foren
sangoneres. En una punta del camp hi havia un pal de la llum: un tronc ennegrit
i alt. Hi grimpàvem per torns, al punt que fosquejava, tot just quan havien
finalitzat les notícies del No-Do i s’encetaven els tràilers; comptàvem fins a
cinquanta en cada tanda. Després que s’havia iniciat la pel·lícula, andarejàvem
desficiosos per l’entrada; assetjàvem el porter provant de moure la seua
commisceració i que ens hi deixara passar de franc. En ocasions, miràvem
d’entabanar-lo dient-li que la nostra família era dins i ens esperava. El
porter, però, ens coneixia les argúcies.
―Escampeu el poll! Uixe! Uixe! ―ens ahuixava com si fórem un mortificant
estol de mosques.
Nosaltres no abandonàvem el setge tan
aïnes. I val a dir que al porter li agradava de jugar a gats i ratolins.
Precipitadament, abandonava la guàrdia del llindar i s’esfumava passadís
endins. Llavors aprofitàvem per a intentar d’esquitllar-nos-hi. Tanmateix, a la
que penetràvem en la penombra del passadís cap al pati, el porter apareixia
d’improvís entre la foscor, barrant-nos el pas.
―Aixa arrere, xavals. Qui voldrà vore
cine, haurà d’apoquinar l’entrada.
Reculàvem maleint la mala idea que tenia.
Així i tot, no picàvem sola cap a casa. Continuàvem fent rogle davant la porta
i passàvem l’estona jugant al punyet i, si portàvem cartes, a l’onzet o al burro.
Quan la taquillera tancava el finestró, el porter s’ajocava en una cadira de
boga; ens observava desafiador a través del fum pudent d’una rabasseta de
tabac. Normalment, quan la pel·lícula ja portava mitja hora de projecció,
desava la cadira, ajuntava la porta i se n’entrava cap a dins.
En una ocasió se’ns va acudir la idea
d’aconseguir alguns diners recollint cartó, vidre i plom. A la plaça de la
Galera un draper en comprava. Regiràrem els voltants, buscàrem pels abocadors i
demanàrem andròmines per les cases. Ho guardàrem a la cova Gran fins que vam
tenir un bon carregament. Després d’uns dies d’arreplega, ho transportàrem al
draper amb un carretó. Tanmateix, ens va oferir ben poc de guany per tot el que
havíem arreplegat: no férem benefici ni per a dues entrades senceres. Així i
tot, aquella nit assetjàrem de nou l’entrada del cine Vernissa i aquell
insubornable gos cerber que ens barrava l’accés. Iniciada la pel·lícula, al cap
d’un quart d’hora o així, Nolo Ribes, com a cap de colla, es va atansar al
porter per negociar un tracte.
―Lo que tinguem, no arriba per a dos
entrades. Però com la funció ja s’ha escomençat, mos podia deixar passar als
quatre per eixe preu.
El porter ens va sotjar desconfiat, la
rabasseta de tabac sostinguda entre les dents esgrogueïdes. Al cap d’una
estona, que va prolongar deliberadament, més per fer-nos patir que per
pensar-s’ho, va demanar-nos els diners que havíem reunit. Nolo Ribes li’ls va
abocar al palmell de la mà. Els va comptar separant les monedes amb el dit
menut. Se les va tirar a la butxaca i amb un gest del cap ens va indicar que
consentia que passàrem tots cap a dins.
La pel·lícula era de l’oest: James
Stewart conduïa una caravana de colons cap a una terra d’esperança i promissió»
(Cucarella, T; Quina lenta agonia, la dels
ametlers perduts; Tres i Quatre: pàgines 69-71)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada