11. Cova de la Mare de Déu dels Coloms




11 parada: Cova de la Mare de Déu dels Coloms

«La policia municipal va engarjolar Paulí Claramunt per escàndol públic. A punta d’alba pujaven solitàriament dues dones per la senda de la cova dels Coloms, per complir amb la devoció a la imatge de la marededéu que allà hi havia instal·lada. Paulí Claramunt les va rebre en pèl iamb els braços en creu, udolant: “Et vull a tu, a tu! No els tresors que pugues oferir-me! A tu! A tu! Et vull a tu!”

Aquell matí d’hivern, de temperatures a ran de zero, Paulí Claramunt tremolava com un pàmpol. Durant més d’una hora havia esperat impacient l’aparició de l’Encantada, la roba en un bolic i ell, òbviament, completament i aventuradament desvestit. Com un pàmpol havia tremolat i com un pàmpol tremolava quan feren aparició les dues dones per la senda de la cova dels Coloms. Les devotes no s’esglaiaren tant per trobar-se d’improvís un home ben despullat, sinó pel bac que Paulí Claramynt va caure davant d’elles en solsir-se-li les cames: va precipitar-se a terra convulsionant pel fred com si patira un atac epilèptic.

La culpable que Paulí Claramunt passara un grapat de dies primer a l’hospital i després al calabòs de l’ajuntament va ser Dúlia la tavernera. Paulí Claramunt era un parroquià assidu de la taverna. Viudo i sense fills, mitigava la seua soledat passant-hi moltes hores, jugant-se rondes al punyet, Quan se’n tornava cap a casa, al barri de Sant Fèlix, navegava per una turbulenta mar de vi i la seua nau sotsobrava a la deriva. Era un miracle que aconseguira d’arribar sa i estalvi al port de casa seua sense extraviar-se, i a la fi encertara de ficar la clau al pany i rodar-la, prova fefaent que havia ensopegat amb la porta de la seua pròpia casa. Alguna nit, Dúlia la tavernera s’arriscava a entrar-se’l per la portella del corral i ho feien a peu dret contra el pilar del gesmiler. [...]

―A què juguem, Dúlia?

― No juguem a res. Açò és l’elecció de l’Encantada.

― Quina Encantada?

― La de la cava de neu. Que tu no coneixes eixa llegenda? [...] Les Encantades són fades que viuen en llocs d’aigua, com rius, estranys, barrancs; estan en els naixements d’aigua, en les muntanyes on hi ha neu... Fa molts anys –esta història la conec perquè tu saps que la meua família som arriers de moltes generacions−, fa molts anys un dels meus avantpassats transportava la neu de la serra de Mariola que arreplegaven els nevaters i la portava a la cava de neu que hi ha damunt l’ermita de Sant Feliu, amb una rècua de mules, a la nit. Eixien d’Agres i de Bocairent, travessaven la serra Grossa i venien pel camí de les Olles, per baix de la penya de Sant Diego i per les Llomes Planes; pel camí de la Ferradura, seguien la senda del Portet, travessaven la muralla de ponent i deixaven la neu a la cava... Però una nit de lluna nova, negra com el cul del dimoni, una de les mules va fer un mal pas i es va estimbar marge avall, en la senda que va de la cava de neu a la cova dels Coloms. Tota la neu es va escampar i, en fer-se de dia, es va fondre. Però aquella neu no era una neu qualsevol: contenia una Encantada. I per això, de tant en tant, s’apareix ella, a punta d’alba, als qui trafeguen per aquella senda. És una dona molt templada, com totes les fades d’aigua, i porta un vestit transparent, que tot se li veu... Quan s’apareix als caminants, els amostra en una mà un grapat de tresors: polseres, collars, arracades, corones de rei... i els pregunta: “Què t’estimes més, tots estos tresors o dispondre de la meua persona?”. A la majoria d’hòmens els perd l’avarícia i sempre demanen quedar-se amb els tresors. I aixina és que passen la mà per la paret i es queden sense res. Perquè has de demanar just el contrari: has de demanar quedar-te amb l’Encantada i aquells tresors i molts altres seran teus... Això és el que va fer Ramon Mistera i d’ací li ve la fortuna que té. [...]

―I l’Encantada eixa, quan s’apareix, quan li rota?

―Quan li rota o quan la crides.

―I com és menester de cridar-la? Que té algun nom?

―No. Tu si vols que se t’aparega, has d’estar en la senda on va caure la mula, a punta d’alba, tot nuet. I ella, si li agrades, se t’apareixerà.

Durant la resta de la nit Paulí Claramunt va perdre totes les partides al punyet per estar massa cavil·lós. Imaginava quantes coses podria realitzar si arreplegava aquell tresor; seria un home ric i alguna xica jove voldria casar-se amb ell. Es compraria una casa gran, un antic palau, com el que Ramon Mistera havia comprat al carrer de la Corretgeria. I un cotxe. Un cotxe amb conductor, un xofer que portaria gorra de visera i uniforme i li obriria la porta cada vegada que voldria entrar i eixir... Un home ric. Com Ramon Mistera. Si se li apareixia l’Encantada... »

(Cucarella, T; Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts; Tres i Quatre: pàgines 181-185)

Cap comentari:

Publica un comentari