11 parada: Cova de la Mare de Déu dels Coloms
«La policia municipal va engarjolar Paulí Claramunt per
escàndol públic. A punta d’alba pujaven solitàriament dues dones per la senda de la cova dels Coloms,
per complir amb la devoció a la imatge de la marededéu que allà hi havia
instal·lada. Paulí Claramunt les va rebre en pèl iamb els braços en creu,
udolant: “Et vull a tu, a tu! No els tresors que pugues oferir-me! A tu! A tu!
Et vull a tu!”
Aquell matí d’hivern, de temperatures a ran de zero,
Paulí Claramunt tremolava com un pàmpol. Durant més d’una hora havia esperat
impacient l’aparició de l’Encantada, la roba en un bolic i ell, òbviament,
completament i aventuradament desvestit. Com un pàmpol havia tremolat i com un
pàmpol tremolava quan feren aparició les dues dones per la senda de la cova
dels Coloms. Les devotes no s’esglaiaren tant per trobar-se d’improvís un home
ben despullat, sinó pel bac que Paulí Claramynt va caure davant d’elles en
solsir-se-li les cames: va precipitar-se a terra convulsionant pel fred com si
patira un atac epilèptic.
La culpable que Paulí Claramunt passara un grapat de
dies primer a l’hospital i després al calabòs de l’ajuntament va ser Dúlia la
tavernera. Paulí Claramunt era un parroquià assidu de la taverna. Viudo i sense
fills, mitigava la seua soledat passant-hi moltes hores, jugant-se rondes al
punyet, Quan se’n tornava cap a casa, al barri de Sant Fèlix, navegava per una
turbulenta mar de vi i la seua nau sotsobrava a la deriva. Era un miracle que
aconseguira d’arribar sa i estalvi al port de casa seua sense extraviar-se, i a
la fi encertara de ficar la clau al pany i rodar-la, prova fefaent que havia
ensopegat amb la porta de la seua pròpia casa. Alguna nit, Dúlia la tavernera
s’arriscava a entrar-se’l per la portella del corral i ho feien a peu dret
contra el pilar del gesmiler. [...]
―A què juguem, Dúlia?
― No juguem a res. Açò és l’elecció de l’Encantada.
― Quina Encantada?
― La de la cava de neu. Que tu no coneixes eixa llegenda?
[...] Les Encantades són fades que viuen en llocs d’aigua, com rius, estranys,
barrancs; estan en els naixements d’aigua, en les muntanyes on hi ha neu... Fa
molts anys –esta història la conec perquè tu saps que la meua família som
arriers de moltes generacions−, fa molts anys un dels meus avantpassats
transportava la neu de la serra de Mariola que arreplegaven els nevaters i la
portava a la cava de neu
que hi ha damunt l’ermita de Sant Feliu, amb una rècua de mules, a la
nit. Eixien d’Agres i de Bocairent, travessaven la serra Grossa i venien pel
camí de les Olles, per baix de la penya de Sant Diego i per les Llomes Planes;
pel camí de la Ferradura, seguien la senda del Portet, travessaven la muralla
de ponent i deixaven la neu a la cava... Però una nit de lluna nova, negra com
el cul del dimoni, una de les mules va fer un mal pas i es va estimbar marge
avall, en la senda que va de la cava de neu a la cova dels Coloms. Tota la neu
es va escampar i, en fer-se de dia, es va fondre. Però aquella neu no era una
neu qualsevol: contenia una Encantada. I per això, de tant en tant, s’apareix
ella, a punta d’alba, als qui trafeguen per aquella senda. És una dona molt
templada, com totes les fades d’aigua, i porta un vestit transparent, que tot
se li veu... Quan s’apareix als caminants, els amostra en una mà un grapat de
tresors: polseres, collars, arracades, corones de rei... i els pregunta: “Què
t’estimes més, tots estos tresors o dispondre de la meua persona?”. A la
majoria d’hòmens els perd l’avarícia i sempre demanen quedar-se amb els
tresors. I aixina és que passen la mà per la paret i es queden sense res.
Perquè has de demanar just el contrari: has de demanar quedar-te amb
l’Encantada i aquells tresors i molts altres seran teus... Això és el que va
fer Ramon Mistera i d’ací li ve la fortuna que té. [...]
―I l’Encantada eixa, quan s’apareix, quan li rota?
―Quan li rota o quan la crides.
―I com és menester de cridar-la? Que té algun nom?
―No. Tu si vols que se t’aparega, has d’estar en la senda on
va caure la mula, a punta d’alba, tot nuet. I ella, si li agrades, se
t’apareixerà.
Durant la resta de la nit Paulí Claramunt va perdre totes
les partides al punyet per estar massa cavil·lós. Imaginava quantes coses
podria realitzar si arreplegava aquell tresor; seria un home ric i alguna xica
jove voldria casar-se amb ell. Es compraria una casa gran, un antic palau, com
el que Ramon Mistera havia comprat al carrer de la Corretgeria. I un cotxe. Un cotxe
amb conductor, un xofer que portaria gorra de visera i uniforme i li obriria la
porta cada vegada que voldria entrar i eixir... Un home ric. Com Ramon Mistera.
Si se li apareixia l’Encantada... »
(Cucarella, T; Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts;
Tres i Quatre: pàgines 181-185)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada