Descripció de la ruta

La ruta comença a l'encreuament dels carrers Forn de Vidre i Dr. Sumsi, on es poden apreciar els bancals d’ametlers perduts que marquen el límit de la urbs per donar pas a la vegetació que avança fins al castell. En eixa primera parada es podran apreciar els ametlers abandonats que donen nom a la novel·la i també recórrer i recordar alguns fets de la Xàtiva del passat. Conta Toni Cucarella que a causa dels fets ocorreguts en el terratrèmol de Xàtiva del 1748, es desprengueren grans roques que baixaren de la muntanya causant alguns danys materials i humans. Entre elles n'hi havia una molt peculiar i molt  gran que es trobava a la vora dreta del carrer Forn de vidre i eixa característica va fer que sigués coneguda com a la plaça de bous.

En aquest primer punt es llegirà un fragment corresponent a la part inicial de la novel·la en el qual es parla del paisatge, clarament visible i assenyalable mentre es produeix la lectura: la Creueta, la senda del Portet, el castell. És possible i convenient la utilització de l'arxiu gràfic per fer veure a l’alumnat com era el barri de les Eretes, avui desconegut.

La segona parada de la nostra ruta es produeix en l'encreuament del carrer Forn de Vidre i el carrer dels Furs. Es realitzarà una segona lectura d'un altre fragment  que se centra exclusivament a explicar per què els ametlers són perduts i quin significat i pes té eixa consideració. 

Resseguim els camins i bancals d’ametlers per prendre el camí vell de Novetlé que porta cap a la casa Blanca, la tercera parada de la nostra ruta literària. Aquesta parada és important pel que fa als fets històrics i de memòria històrica de la ciutat de Xàtiva que els alumnes hauran pogut investigar prèviament en les activitats de preparació i que són ben importants en la novel·la de Toni Cucarella. Realitzem la nostra parada en els lloms de la Casa Blanca, en què al voltant d’unes 70 persones foren afusellades pel règim franquista per motius polítics. Algunes, denunciades pels seus propis veïns, en un clima de por, repressió i foscor en què les delacions i les denúncies eren freqüents i que el fet de ser col·laborador o familiar d’algú amb activitats polítiques contràries al règim podia comportar la presó o la mort. En aquesta parada un grup d'alumnes teatralitza un passatge de la novel·la que parla dels fets ocorreguts en la Casa Blanca i en acabant es fa una lectura d'un fragment d'una altra novel·la de l'autor (Dones d’aigua, hòmens de fang), en la qual també es fa referència als fets ocorreguts en aquest indret literari. 

Tot seguit, els alumnes poden esmorzar en la zona de pícnic de la Casa Blanca (el preu de la ruta inclou un entrepà i un refresc), hui dia convertida en granja escola. Havent esmorzat, l'autor de l'obra fa una xarrada titulada "Literatura que desperta l'oblit" en la qual comenta el poder guaridor d'escriure històries. Els alumnes, és clar, hi poden intervindre.

Una vegada deixem la Casa Blanca tornem cap a l’epicentre de la ficció literària de Quina lenta agonia: el barri de les Eretes i ens aturem a la cantonada del final del carrer de Aben Ferri. En aquesta parada, un segon grup teatralitza un passatge de l'obra ocorregut en la Casa Roja que en la ficció pertanyia a la vella Misèria, a qui va aparéixer-se la Mort.

La mort està present al llarg de tota la novel·la com a un element central: des d’una visió fantàstica on els morts parlen amb els vius, apareixen com a esperits i també la mort com a un element definitori de la identitat dels personatges: el record  dels que varen morir per la República queda ben reflexat en l’àvia de Joan: Tònia. 

La següent parada és la casa de llanda o casa de Benet el gitano, al Camí de la Bola. En aquesta parada també s'escenifica un passatge de la novel·la en el qual la xicalla protagonista interactua amb aquest personatge entranyable.

Tot seguit continuem la nostra ruta i ens dirigim al cor de les Eretes: la plaça del col·legi Jacinto Castañeda, just on acaba el Camí de la bola. Ací seurem els alumnes en rotllana i llegirem uns fragments de l'assaig "Importància del carrer" i en farem una reflexió conjunta. Ara els carrers ens serveixen com a mitjans, són vies de pas cap a altres activitats. Són fins en si mateixos. Abans hi havia vida als carrers, es jugava, es parlava, es compartia i la gent s'hi relacionava. Era una segona escola, en paraules de Toni Cucarella.

Des d'ací, ens dirigim al carrer Caputxins i baixem pel carrer del Cantal Gentil, el nom del qual prové d'una de les roques que es desprengueren en el terratrèmol que sacsejà la ciutat. El cudol avançava rodant com una bola de destrucció, quan de sobte es va parar, va deixar de rodar. Per aquest fet, a la roca va ser atribuïda la qualitat de “gentil” i tot i que va desaparéixer, ens queda el record al nom del carrer. Llegim alguns fragments que narren aquestes històries.

Les  nostres passes travessen la frontera entre Les Eretes i el barri del Raval, del qual visitem la placeta de la Font, que també era llavador del barri i l’església de Sant Joan. Al barri del Raval també es feia cinema d'estiu al pati del col·legi Vernissa: el cinema Vernissa. Aquest punt és escenari d’una altra teatralització per part de l’alumnat. Els cinemes dels pobles són un altre aspecte enyorat i present a la novel·la. El pas del temps ha fet dels cinemes temples de l’espectacle i l’entreteniment. Un entreteniment ple de comoditat, objectes de consum i efectes especials però en el qual la gent no es coneix, no es relaciona, no socialitza. L'objectiu d'ara és veure una pel·lícula d’estrena en una pantalla gran. Poc queda ja dels cinemes d’estiu o dels cinemes de poble, espais més donats a la socialització en els quals el poble participava i disfrutava col·lectivament. 

Una vegada deixem el barri del Raval, ens dirigim al castell de Xàtiva, font d'inspiració rondallística i de llegendes que giren al voltant de el paisatge observable: de gegants i del l’Ermita del Puig com a lloc mític protegit de les tempestes. Tot pujant al castell, ens aturem a l'Església de Sant Feliu, la qual visitarem en companyia del cantautor xativí Feliu Ventura, l'únic socarrat a qui han anomenat com al sant patró. En acabant, Feliu tocarà i cantarà la seua cançó "El que diuen els arbres" a l'entrada de l'església i tindrà lloc un diàleg amb l'alumnat sobre el significat de la lletra, la qual té un paral·lelisme evident amb l'obra protagonista de la ruta. 

Prosseguim la ruta i fem l'última parada en la Cova de la Mare de Déu dels Coloms on l'últim grup d'alumnes farà una representació teatral del passatge de Quina Lenta agonia, la dels ametlers perduts en què Paulí Claramunt, personatge de l'obra, pretén viure l'aparició d'una Encantada. Fet i fet, desfem el camí fet fins la plaça del Trinquet, que esdevindrà la cloenda de la ruta.