2. Els ametlers perduts



(Ametler perdut; encreuament dels carrers Forn de Vidre i Furs)


2a parada (Carrer Forn de Vidre – C/dels Furs)

«No se sabia si els bancals d’ametlers perduts tenien propietari, i si en tenien quin era el seu nom. Ningú no s’hi acostava per reivindicar-ne el domini, ni que fóra per arrancar els arbres i estalviar-los la lenta agonia que no tenia altre destí irrevocable que la mort. Feia vint o més anys, els qui podien saber-ho no s’hi posaven d’acord, que ningú no havia vingut a espolsar i recollir les ametles. Primer deixaren de treballar la terra, però durant uns anys encara hi acudia una colla de tres o quatre persones, sovint família, amb sacs, cabassos i canyes: batien els ametlers i plegaven la collita. Cada any n’eren uns de diferents. Ningú no els coneixia. Collien i se n’anaven. Si alguna vegada s’esqueia que hi passava el guarda de terme, li oferien una explicació, en ocasions un paper, i aquest continuava el seu camí. Es comentava que els propietaris havien mort sense testar i ara els bancals eren causa d’un llarg litigi entre hereus. Mentre aquests interrogants saltaven de tant en tant a conversa, els ametlers encara florien, qui sap si per despit o per orgull, i si la flor no es neulava, quallava i feia ametles; cada any en menor quantitat, perquè els arbres, per no tenir-ne cura, emmalalties i s’engomaven: les branques antigues s’assecaven, les noves produïen menys flor i sovint es precipitaven a terra sense haver escumat. Els ametlers, doncs, mentre no vinguera algú a reclamar-ne la propietat, s’havien convertit en un bé comunal. Un bé malmès i miserable que any rere any minavava considerablement. »

 (Cucarella, T; Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts; Tres i Quatre: pàgines 25-26)

Cap comentari:

Publica un comentari