(Ametler perdut;
encreuament dels carrers Forn de Vidre i Furs)
2a parada (Carrer Forn de Vidre – C/dels Furs)
«No se sabia si els bancals d’ametlers perduts
tenien propietari, i si en tenien quin era el seu nom. Ningú no s’hi acostava
per reivindicar-ne el domini, ni que fóra per arrancar els arbres i
estalviar-los la lenta agonia que no tenia altre destí irrevocable que la mort.
Feia vint o més anys, els qui podien saber-ho no s’hi posaven d’acord, que
ningú no havia vingut a espolsar i recollir les ametles. Primer deixaren de
treballar la terra, però durant uns anys encara hi acudia una colla de tres o
quatre persones, sovint família, amb sacs, cabassos i canyes: batien els
ametlers i plegaven la collita. Cada any n’eren uns de diferents. Ningú no els
coneixia. Collien i se n’anaven. Si alguna vegada s’esqueia que hi passava el
guarda de terme, li oferien una explicació, en ocasions un paper, i aquest
continuava el seu camí. Es comentava que els propietaris havien mort sense
testar i ara els bancals eren causa d’un llarg litigi entre hereus. Mentre
aquests interrogants saltaven de tant en tant a conversa, els ametlers encara
florien, qui sap si per despit o per orgull, i si la flor no es neulava,
quallava i feia ametles; cada any en menor quantitat, perquè els arbres, per no
tenir-ne cura, emmalalties i s’engomaven: les branques antigues s’assecaven,
les noves produïen menys flor i sovint es precipitaven a terra sense haver
escumat. Els ametlers, doncs, mentre no vinguera algú a reclamar-ne la
propietat, s’havien convertit en un bé comunal. Un bé malmès i miserable que
any rere any minavava considerablement. »
(Cucarella, T; Quina lenta
agonia, la dels ametlers perduts; Tres i Quatre: pàgines 25-26)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada