5. La casa de llanda




(Casa de llanda o casa de Benet el gitano, on és el cotxe aproximadament; Camí de la Bola, 19)


«Hi havia també, en aquell rodal erm de les Eretes, la casa de llanda rovellada de Benet el gitano. Benet estanyava perols i cassoles, adobava gibrells de fang, gerres, cossis, bocois i fins i tot paraigües. Tenia tirats cordells de cànem entre els ametlers perquè s’hi assecaren les pells de conill que baratava per capsetes de mistos i pedres d’encenedor.

En aquest barri d’ara, els conills ja no moren amb el coll tallat, la sang rajant-los, fosca i calenta, dins el gibrell. Benet el gitano s’hi guanyaria poc la vida, ara: ara, que si es pica la cassola la tirem al fem i en comprem una de nova, com si se’ns trenca una barnilla del paraigua; i les pells de conill n’hi ha que no saben com són perquè ja els compren morts i espellats: no s’imaginen ni que en tenen, de pell, fins i tot desconeixen que abans de ser al frigorífic de cal carnisser eren vius i que, en un altre temps, rosegaven remulla de taronger i menjaven verdolaga i corretjoles.
En aquell altre temps, a casa nostra criàvem conills i gallines. Ben d’hora, haver de posar aigua i menjar a les gàbies dels conills i netejar-les va esdevenir la meua primera responsabilitat. De les gallines, però, se n’encarregava més prompte l’àvia Tònia. Quan matàvem el conill –a tot estirar, un per setmana perquè la carn era un luxe de dia festiu–, la mare m’enviava amb la pell al casinyot de Benet perquè em donara la capseta de mistos per a encendre el foguer de petroli o pedres d’encenedor per al pare.

―Endus-te la menuda, Joan.

Sempre havia d’emportar-me-la darrere. La meua germana Maria tenia llavors cinc anys. Se m’aferrava fort de la mà perquè tenia por, de Benet. Temia la seua cara ennegrida, les celles prominents i tapides, la mirada d’ulls negres i grans, que, si no el coneixies, semblava que t’escrutaven amb recel; els cabells llargs i oliosos, tots de cendra; temia la seua veu enrogallada que inquiria més que no parlava:

―Què me n’ha dut, una o dos?

―Una.

―Vols mistos o pedres?

―La mare vol mistos, que s’ha quedat sense.

Maria s’ocultava darrere meu. Els seus ulls clars –l’àvia solia afalagar-la: “La meua xica té els ulls com un cel tramuntanat”– observaven acovardits com Benet em prenia la pell de les mans i l’estenia en el fil de cànem. Després, ell s’esquitllava endins del seu enfony de llanda per traure la caixa de codonyat on guardava les capsetes de mistos. Em deixava triar la que volia. Els xiquets jugàvem a sambos amb les capsetes buides, i segons el dibuix de la capseta valia més o menys en l’aposta de joc.

―M’enduc esta.

Fet el tracte, encara amb la caixa de codonyat a les mans, Benet mirava de fit a fit la meua germana amb el posat d’un tractant de bona llei.

―Vols un corruco, tu?

Maria s’espantava encara més en sentir que Benet se li adreçava. La por li feia creure que no havia de rebutjar l’oferiment, i assentia sense forces, amenaçada per un immediat defalliment de cames. Benet butxaquejava per donar-li un d’aquells caramels cilíndrics que tant ens feien delir. Maria estirava el braç per recollir-lo, la mà tremolosa, boquejava un agraïment engolit i reculava sense llevar-li la vista de damunt, a Benet el gitano, com si temera que en un descuit havia d’agafar-la d’un manoll per ficar-la en un sac i vendre-la als traficants de xiquetes, que les posaven en amo, barat al menjar, en les cases dels rics de ciutat.

Quan ens havíem allunyat uns quants metres del casinyot de llanda, la por de la meua germana es transformava i esdevenia menyspreu.

―Ecs, quin corruco més merdós.

―No el vols? Da-me’l que jo me’l fotré.

―T’agarraran cagueroles.

―Igual fa morir d’espasme que de garrotillo...

(Cucarella, T; Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts; Tres i Quatre: pàgines 16-18)

Cap comentari:

Publica un comentari