(Plaça del col·legi
Jacinto Castañeda, Camí de la Bola, 0)
6a parada:
Plaça del col·legi Jacinto Castañeda (El
cor de les Eretes)
Carrer
Caputxins
«Va ser un matí de diumenge, la primera
vegada que va venir a casa aquella dona del carrer dels Caputxins. Venia aconsellada per una
cunyada seua del Raval que visitava l’àvia perquè sovint se li omplia el cos de
granets i l’àvia li preparava un ungüent amb rovell d’ou i sutja. La dona del carrer dels Caputxins se
li va plànyer que tenia unes menstruacions molt doloroses: “En vindre’m la
visita, deixe de ser persona. Ni arreüssar la casa, puc... Mire a vore si vostè
em pot donar alguna solució”. I l’àvia li va dir que sí, que això li ho podia
curar ella, però que havia d’esperar-se uns minuts. L’àvia em va demanar que
l’acompanyara al corral i allí, a sota veu, perquè no volia que aquella dona
ens sentira, em va encomanar que havia d’anar a ca l’arrier i portar-li un
grapat de bonyigues de les mules, que no foren fetes de poc. No era la primera
volta que recollia aquella femta: era el millor adob que existia per a les
plantes que teníem al corral.
En tornar-hi, amb les bonyigues
embolicades amb un drap vell, l’àvia m’esperava al cobert del corral per
preparar el remei. Al foguer de petroli, va posar a bullir aigua en un cassó;
quan va trencar el bull, hi va afegir una cullereta de llavors d’anís, una de
bonyigues i dues de sucre. Ho va remenar tot i ho va donar a beure a la dona,
que esperava pacientment asseguda a l’entrador de casa.
―El gust no és massa bo... ―va protestar
la dona.
―Com pitjor gust fa, més efectiu és el
remei ―va assegurar-li l’àvia.
Cada mes, durant gairebé tres anys
seguits, aquella dona no va faltar una sola vegada a prendre’s la medecina que
li preparava l’àvia Tònia. »
(Cucarella, T; Quina lenta agonia, la dels
ametlers perduts; Tres i Quatre: pàgines 101-102)
(Carrer del Cantal Gentil, des del Carrer Blanc)
Carrer Cantal Gentil
«L’anomenàvem la Plaça de Bous perquè era
la roca més gran de les que hi havia escampades pel faldar de la serra. Les
altres que n’hi havia no gaudien del privilegi de posseir nom propi. La
disposició en el terreny d’aquestes roques singulars havia tingut lloc més de
dos segles enrere, durant el terratrèmol que va assolar la comarca el 1748; la
muntanya va estellar-se i les roques amputades redolaren serra avall. A Xàtiva,
al barri extramurs de les Barreres, hi ha un petit carrer en costa que es diu del Cantal Gentil.
Conserva aquest nom en record d’una d’aquestes roques esguellades de la
muntanya durant aquell devastador terratrèmol. Segons ha anat explicant la
gent, el cantal redolava amb determinació mortífera cap a una casa habitada,
sense donar temps d’avisar del perill imminent als qui l’habitaven. Quan els
impotents testimonis sentenciaven per inevitable que la roca havia d’impactar
mortalment contra la casa i la destruiria, sobtadament va aturar-se abans de
consumar el seu destí devastador, sense que ningú hi trobara cap explicació
congruent. Davant aquella solució extraodinària bé podien haver atribuït el
succés a un miracle diví i encetar la devoció a un sant portentós o a una
marededéu nova. Però no va succeir així. Sorprenentment, la gent del rodal va
atribuir el prodigi a la mateixa naturalesa indulgent del cantal, per la qual
cosa van denominar-lo amb l’epítet agraït de Gentil. Passats els anys,
desaparegut el cantal, ha romàs el carrer on va aturar-se i s’ha mantingut la
transmissió oral de la seua insòlita benevolència. »
(Cucarella, T; Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts; Tres
i Quatre: pàgina 137)
Importància del carrer
Part I:
«No voldria
exagerar-ho, però em fa la impressió que hem arribat al punt ja definitiu de la
decadència del carrer. Vull dir: del «carrer» com a espai de convivència. Cada dia que
passa, la cosa sembla més clara. El fenomen és, sens dubte, més evident a les
grans ciutats, però també afecta les poblacions mitjanes, i fins i tot les
subalternes. Quan jo era petit... Em fa la impressió que ho explicaré millor
amb un plantejament anecdòtic. Quan jo era petit no parava a casa sinó les
hores imprescindibles de menjar i de dormir: anava a escola, i en sortir-ne, el
meu món era el carrer. Devia tenir cinc o sis anys, a tot estirar, i ja m’hi deixaven
córrer. Al carrer, jugàvem, renyíem, apreníem males paraules i secrets
increïbles. Era una altra «escola», allò: potser no gaire selecta; ben útil,
tanmateix. [...] Els nens d’ara creixen en pisos tancats, en escoles tancades,
en parcs tancats. Únicament a les barriades inferiors i desassistides
subsisteix una mica de carrer. [...] I el problema continua a nivell
d’adolescents. L’adolescent es desplaça amb una certa inquetud, com a reacció.
Descobreix el carrer. Però no el carrer «antic» –un lloc de coincidència, de
tria o de baralla−, sinó una vaga oportunitat de deambular. De fet, es limita
de seguida: els seus trajectes solen ser breus i fixos, cafeteria, discoteca,
societat d’esport o cine. Són les opcions de festeig o de la simple connexió furtiva,
per beure, fornicar o parlar de política, o senzillament per passar l’estona.
No existeix el carrer, per a ells, en realitat. I per als grans... Les persones
adultes, per poc involucrades que estiguen en alguna feina –o en alguna
diversió−, es veuen forçades a eludir el carrer. Conec molta gent que passa
mesos i mesos, a Barcelona, sense caminar pel carrer. No saben què és un
carrer, en la hipòtesi que pogués passar-hi alguna cosa. Allò del poeta: «I
baixem al carrer», ja no és sinó una eventualitat premeditada, per una cita
excepcional, de manifestació o de festa. No pensem a «baixar al carrer» cada
dia, ni que només siga per anar i venir... I és clar: tot això és fatal,
inevitable.»
Part II:
«Els nens no poden sortir al carrer sense risc; els
adolescents no saben què fer al carrer; els grans no tenen temps de posar-hi
els peus, i transiten amb l’auto propi, o el metro, o la tartana col·lectiva.
El carrer no existeix. Objectivament, ha deixat de ser el carrer que era. Hi ha
massa cotxes, massa pressa, massa distàncies, perquè un carrer de ciutat –i, en
particular, de ciutat grossa− continue sent un carrer com Déu mana. Això s’ha
acabat, i per sempre. Ens agrade o no, i siga lamentable o vés a saber què.
Ara: les conseqüències «socials» que se’n deriven, enormes, mereixen ser
reflexionades. De moment, són conseqüències escassament afables. De moment, hi
ha una novetat històrica curiosa: el carrer és buit. Políticament, i no
políticament. Les formes tradicionals de contrast i de coneixença s’han esvaït.
La ignorància mútua és el pa de cada dia, i tots queden a la mercé de les
abstraccions estabulades: estadístiques, eslògans, sermons televisius,
organigrames. Una mena d’endogàmia mental afligeix cada grup d’individus. Mai
no ha estat tan «estret» l’horitzó que créiem tenir al davant: ni el pagerol
més arcaic havia arribat a un tal extrem, contra les nostres eufòriques
presumpcions cosmopolites... Jo no sé si això té remei o no. En tot cas, hem
d’afrontar-ho, i no amagar el cap sota l’ala, com l’estruç proverbial... Alguns
urbanistes en parlen, de tant en tant, i planegen solucions animoses, per a
rics, habitualment, o per a pobres, en un rampell de paternalisme emocionant.
Els urbanistes pertanyen a la colla dels que mai no posen els peus al carrer,
en aquest últim residu de carrer que encara perdura... En fi...»
(Fuster, j: Obres
completes IV. Assaigs. Barcelona, Edicions 62)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada