6. El cor de les Eretes

(Plaça del col·legi Jacinto Castañeda, Camí de la Bola, 0)



6a parada: Plaça del col·legi Jacinto Castañeda (El cor de les Eretes)

Carrer Caputxins

«Va ser un matí de diumenge, la primera vegada que va venir a casa aquella dona del carrer dels Caputxins. Venia aconsellada per una cunyada seua del Raval que visitava l’àvia perquè sovint se li omplia el cos de granets i l’àvia li preparava un ungüent amb rovell d’ou i sutja. La dona del carrer dels Caputxins se li va plànyer que tenia unes menstruacions molt doloroses: “En vindre’m la visita, deixe de ser persona. Ni arreüssar la casa, puc... Mire a vore si vostè em pot donar alguna solució”. I l’àvia li va dir que sí, que això li ho podia curar ella, però que havia d’esperar-se uns minuts. L’àvia em va demanar que l’acompanyara al corral i allí, a sota veu, perquè no volia que aquella dona ens sentira, em va encomanar que havia d’anar a ca l’arrier i portar-li un grapat de bonyigues de les mules, que no foren fetes de poc. No era la primera volta que recollia aquella femta: era el millor adob que existia per a les plantes que teníem al corral.
En tornar-hi, amb les bonyigues embolicades amb un drap vell, l’àvia m’esperava al cobert del corral per preparar el remei. Al foguer de petroli, va posar a bullir aigua en un cassó; quan va trencar el bull, hi va afegir una cullereta de llavors d’anís, una de bonyigues i dues de sucre. Ho va remenar tot i ho va donar a beure a la dona, que esperava pacientment asseguda a l’entrador de casa.

―El gust no és massa bo... ―va protestar la dona.

―Com pitjor gust fa, més efectiu és el remei ―va assegurar-li l’àvia.

Cada mes, durant gairebé tres anys seguits, aquella dona no va faltar una sola vegada a prendre’s la medecina que li preparava l’àvia Tònia. »

(Cucarella, T; Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts; Tres i Quatre: pàgines 101-102)


(Carrer del Cantal Gentil, des del Carrer Blanc)


Carrer Cantal Gentil

«L’anomenàvem la Plaça de Bous perquè era la roca més gran de les que hi havia escampades pel faldar de la serra. Les altres que n’hi havia no gaudien del privilegi de posseir nom propi. La disposició en el terreny d’aquestes roques singulars havia tingut lloc més de dos segles enrere, durant el terratrèmol que va assolar la comarca el 1748; la muntanya va estellar-se i les roques amputades redolaren serra avall. A Xàtiva, al barri extramurs de les Barreres, hi ha un petit carrer en costa que es diu del Cantal Gentil. Conserva aquest nom en record d’una d’aquestes roques esguellades de la muntanya durant aquell devastador terratrèmol. Segons ha anat explicant la gent, el cantal redolava amb determinació mortífera cap a una casa habitada, sense donar temps d’avisar del perill imminent als qui l’habitaven. Quan els impotents testimonis sentenciaven per inevitable que la roca havia d’impactar mortalment contra la casa i la destruiria, sobtadament va aturar-se abans de consumar el seu destí devastador, sense que ningú hi trobara cap explicació congruent. Davant aquella solució extraodinària bé podien haver atribuït el succés a un miracle diví i encetar la devoció a un sant portentós o a una marededéu nova. Però no va succeir així. Sorprenentment, la gent del rodal va atribuir el prodigi a la mateixa naturalesa indulgent del cantal, per la qual cosa van denominar-lo amb l’epítet agraït de Gentil. Passats els anys, desaparegut el cantal, ha romàs el carrer on va aturar-se i s’ha mantingut la transmissió oral de la seua insòlita benevolència. »

(Cucarella, T; Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts; Tres i Quatre: pàgina 137)


Importància del carrer

Part I:
«No voldria exagerar-ho, però em fa la impressió que hem arribat al punt ja definitiu de la decadència del carrer. Vull dir: del «carrer» com a espai de convivència. Cada dia que passa, la cosa sembla més clara. El fenomen és, sens dubte, més evident a les grans ciutats, però també afecta les poblacions mitjanes, i fins i tot les subalternes. Quan jo era petit... Em fa la impressió que ho explicaré millor amb un plantejament anecdòtic. Quan jo era petit no parava a casa sinó les hores imprescindibles de menjar i de dormir: anava a escola, i en sortir-ne, el meu món era el carrer. Devia tenir cinc o sis anys, a tot estirar, i ja m’hi deixaven córrer. Al carrer, jugàvem, renyíem, apreníem males paraules i secrets increïbles. Era una altra «escola», allò: potser no gaire selecta; ben útil, tanmateix. [...] Els nens d’ara creixen en pisos tancats, en escoles tancades, en parcs tancats. Únicament a les barriades inferiors i desassistides subsisteix una mica de carrer. [...] I el problema continua a nivell d’adolescents. L’adolescent es desplaça amb una certa inquetud, com a reacció. Descobreix el carrer. Però no el carrer «antic» –un lloc de coincidència, de tria o de baralla−, sinó una vaga oportunitat de deambular. De fet, es limita de seguida: els seus trajectes solen ser breus i fixos, cafeteria, discoteca, societat d’esport o cine. Són les opcions de festeig o de la simple connexió furtiva, per beure, fornicar o parlar de política, o senzillament per passar l’estona. No existeix el carrer, per a ells, en realitat. I per als grans... Les persones adultes, per poc involucrades que estiguen en alguna feina –o en alguna diversió−, es veuen forçades a eludir el carrer. Conec molta gent que passa mesos i mesos, a Barcelona, sense caminar pel carrer. No saben què és un carrer, en la hipòtesi que pogués passar-hi alguna cosa. Allò del poeta: «I baixem al carrer», ja no és sinó una eventualitat premeditada, per una cita excepcional, de manifestació o de festa. No pensem a «baixar al carrer» cada dia, ni que només siga per anar i venir... I és clar: tot això és fatal, inevitable.»

Part II:
«Els nens no poden sortir al carrer sense risc; els adolescents no saben què fer al carrer; els grans no tenen temps de posar-hi els peus, i transiten amb l’auto propi, o el metro, o la tartana col·lectiva. El carrer no existeix. Objectivament, ha deixat de ser el carrer que era. Hi ha massa cotxes, massa pressa, massa distàncies, perquè un carrer de ciutat –i, en particular, de ciutat grossa− continue sent un carrer com Déu mana. Això s’ha acabat, i per sempre. Ens agrade o no, i siga lamentable o vés a saber què. Ara: les conseqüències «socials» que se’n deriven, enormes, mereixen ser reflexionades. De moment, són conseqüències escassament afables. De moment, hi ha una novetat històrica curiosa: el carrer és buit. Políticament, i no políticament. Les formes tradicionals de contrast i de coneixença s’han esvaït. La ignorància mútua és el pa de cada dia, i tots queden a la mercé de les abstraccions estabulades: estadístiques, eslògans, sermons televisius, organigrames. Una mena d’endogàmia mental afligeix cada grup d’individus. Mai no ha estat tan «estret» l’horitzó que créiem tenir al davant: ni el pagerol més arcaic havia arribat a un tal extrem, contra les nostres eufòriques presumpcions cosmopolites... Jo no sé si això té remei o no. En tot cas, hem d’afrontar-ho, i no amagar el cap sota l’ala, com l’estruç proverbial... Alguns urbanistes en parlen, de tant en tant, i planegen solucions animoses, per a rics, habitualment, o per a pobres, en un rampell de paternalisme emocionant. Els urbanistes pertanyen a la colla dels que mai no posen els peus al carrer, en aquest últim residu de carrer que encara perdura... En fi...»

 (Fuster, j: Obres completes IV. Assaigs. Barcelona, Edicions 62)

Cap comentari:

Publica un comentari